Picasso a emprat pintures
conegudes de Goya, Velàzquez, Manet o David com a suport de idees per al propi
treball. Bacon de Van Gogh i Velázquez. Què direm de l´Equip Crònica. El propi
Goya també de Velázquez. D´una manera
molt més directa Matisse treu les bases del seu fauvisme des del puntillisme de
Seurat i Signac. En una escala menor podem veure com qualsevol pintor de nosaltres empra mirades ja resoltes per a
plantejar-ne altres . . . , etc, etc. És
aquesta estratègia creativa una apropiació moderna, vertiginosa i usual, a la
que estem tan acostumats que la considerem actualment amb naturalitat com un
diàleg en tota regla necessari i convenient. Però eixe acte interpretatiu que
fem, per a distanciar-lo de la còpia, o la vacuïtat, és imprescindible tornar-lo penetrant i
singular, innovador i creatiu. La mesura de qui interpreta una altra partitura
segurament rau en apropiar-se-la i transformar-la amb “seny” i “personalitat”.
Aquesta manera de treballar actual
(o ancestral) evidència els deutes que tenim amb el llenguatge pictòric anterior,
o senzillament amb el que hem sigut educats i autoeducats. Resulta impossible procedir
d’una altra manera. Des d’aquesta perspectiva un mètode com és l’automatisme dels
surrealistes és d’una vigència i validesa extraordinària, i pren una gran
dimensió insòlita capaç d’alliberar-nos de l´ engranatge cultural que ens
devora.
Pinazo devia ser ben estricte amb
tots aquests detalls doncs, pel que fa als deutes amb la Història de l´Art, no lliurava ningú d’eixos dèbits: a ningú, excepció feta dels grecs!. Per a ell el Renaixement en general, i concretament la
influència de Miquel Àngel, va ser d´una influència calamitosa i funesta per als
segles posteriors de la pintura. Fins i tot notarem amb facilitat que aquesta idea estrident mai no
ha estat divulgada per les escoles: la Capilla Sixtina cardenalícia sabem que dirigeix a bombo i platerets l’orquestra estètica del manierisme. I no solament
era Pinazo qui tocava aquesta música dissonant. Hi ha algun altre apuntador il·luminat per Europa que li llegia de lluny tan “extravagants” idees: Pinazo havia assolit i trobat ja a finals del XIX les fonts apropiades d´on beure, i poder veure,
des de Godella.
Transcorreguts ja cent anys des que
Pinazo realitzés la seua darrera pintura, per a nosaltres, el desafiament de treballar ara sobre alguna obra concreta
del mestre significa reconèixer, mostrar o amagar, algun vincle amb aquella
mirada, obra (o idees) del Camarlench de Godella.
No hay comentarios:
Publicar un comentario